1 de juliol de 2009. Parque del Buen Retiro

Passejant per Madrid, m'ha sorprès enormement la calma que s'hi respira. La gent no té aquella pressa " de fer tard a no sé on". A les nou del matí no corria gaire gent i, en molts moments, ni tan sols passaven cotxes pel carrer. Aquesta és una imatge que no imagino al centre de Barcelona, de Roma o de Fez. Potser perquè són ciutats essencialment mediterrànies, més amants del caos i descontrol. Potser perquè Madrid viu més la nit ( a vegades, la vida) i té, conseqüentment, un tarannà més reposat.
Em sento molt cansada. Crec que les vuit hores d'espera a l'aeroport, encara que van ser divertides, amenes i enriquidores, em van deixar esgotada.
D'entre la gent amb qui vaig parlar em va complaure molt sentir que havien canviat la idea que tenien de Catalunya i dels catalans. Però no vaig acabar de treure'n gaire l'entrellat de quina és la idea que es té de nosaltres més enllà de l'Ebre.
Sembla que “Polònia” vindria a resumir aquesta visió. De tota manera, em sembla un concepte poc definit encara que ve marcat, profundament, per la llengua. Que tenim una colla de neuròtics, acèrrims defensors de la llengua, ja ho sabia. El que sembla que no tenen gaire clar fora és que parlem dues llengües.
ooooooooo
Estic asseguda en una terrasseta del Parque del Buen Retiro (i dic “del Buen Retiro” perquè m'agrada molt més que “Retiro”, a seques). Sento una banda tocar de lluny. Assagen. I tinc el monument al Ángel Caído aquí al costat. És una escultura que volia veure. Encara que artísticament tingui un valor relatiu, un monument dedicat al diable és digne de visitar.
ooooooooo
És el segon bar on vaig avui i el segon lloc del que podria marxar tranquil·lament sense pagar. No és que tingui la intenció, però em sembla molt curiós que la gent que atén en aquests establiments desaparegui amb tanta freqüència.
Suposo que respon a aquest repòs del que parlava abans. Aquí ningú s'agovia i és una ciutat pensada per a les persones que l'habiten. L'aeroport de Barajas està ple de cabines per fumadors (tot un detall), la distribució dels carrers (bancs, papereres, semàfors, etc.), o aquí mateix, al Buen Retiro, hi ha espais amb tot d'estructures perquè els esportistes puguin fer estiraments.
Tampoc he tingut cap sensació d'inseguretat, ni de dia ni de nit. Gairebé al contrari.
ooooooooo
Surto del Thyssen perquè estic empatxada i ja no veig res. Per sort, aquí et deixen sortir i tornar a entrar, el mateix dia, les vegades que et convingui.
Feia anys que no gaudia tant visitant un museu. Per error, he començat la visita al revés: per les avantguardes. Genial!
Una de les primeres peces que he vist era un quadre d'un tal Severini. M'ha emocionat profundament. No pel que s'hi tractava, ni tan sols per estar ben fet; sinó perquè estava fet amb pastels i jo adorava pintar amb pastels.
He vist una quantitat ingent de pintures, llums i colors que m'han emocionat molt. Hi havia un quadre molt petitó, d'un tal Friedrich: Barca de pesca entre dues roques al mar Bàltic. Tant de bò el trobi per internet i el pugui compartir perquè, com la baronessa, no li trobo sentit si no ho puc compartir.
Un díptic de Van Eyck, la presó de Filonov i Glebova, la nit de Vernet, una posta de sol de Guillaumine, Sisley, Richards, Kupka, Stuart Davis. He recordat Braque, Kandinsky, Freud, Rothko, Rembrandt, les anunciacions, els arcangels, a Venus i a Cupido... Ah! I gràcies a un intercanvi amb el museu de Nàpols he pogut veure la “Judith” (i l'Olofernes) de l'Artemisa Gentileschi.
Vaig a menjar-me el seità al pebre verd que m'han preparat aquesta gent.